Archivos de la etiqueta: trauma

10Abr/15

La escritura y las emociones

Emociones, Gemma Nadal, Simposio Internacional sobre las Emociones, , , , ,

Escribir con emoción

La escritura ocupa un lugar privilegiado entre las técnicas que podemos utilizar para trabajar las emociones. Así, la práctica constante de actividades de escritura personal proporciona la autoconciencia necesaria para poder entrar en contacto con sentimientos y emociones bloqueados y/o reprimidos. A partir de la operación de describir vivencias, interpretar el presente y recordar el pasado, es posible recuperar la propia voz, la autoestima y, en definitiva, el bienestar psicológico perdido.

En efecto, la biología ha comprobado —y Boris Cyrulnik, destacado teórico de la resiliencia, nos lo recuerda— que quien ha sufrido un trauma y es capaz de elaborar un relato sobre ello consigue reducir sus niveles de cortisol, la hormona del estrés, y actuar sobre sus déficits de BDNF (brain derived neurotrophic factor), proteínas responsables de la supervivencia y diferenciación de las neuronas, consiguiendo restablecer así el equilibrio emocional.

Recientemente, una buena parte de la investigación en torno a las aplicaciones de la escritura terapéutica se está centrando en su uso en situaciones de trauma individual y colectivo, como puede ser el caso de guerras o atentados terroristas. Así, se han realizado estudios a raíz del atentado de las Torres Gemelas o del 11-M de Madrid sobre las consecuencias personales y sociales que implicaba escribir sobre los propios sentimientos y pensamientos. Estas investigaciones han puesto de manifiesto que los participantes que escribieron sobre su experiencia en los atentados, unas semanas después de producirse, presentaban un nivel más bajo de emociones negativas. No hay duda, por tanto, de la validez de la escritura como técnica para deshacer nudos emocionales y mejorar el estado anímico de la persona.

Volviendo a la práctica, las maneras de abordar las emociones a partir de la escritura creativa son variadas: desde llevar un diario personal a escribir cartas a los seres queridos ya fallecidos, pasando por la edición de un blog. De cualquier modo, el propio proceso de escritura es ya tan válido como el resultado final, dado que estructura el pensamiento y abre vías de reflexión donde quizás no había más que confusión o silencio.

La forma más sencilla y asequible de entrar en contacto con la escritura terapéutica es el diario, ya que no requiere más que un cuaderno y la voluntad de ponerse a escribir cada día. A título de ejemplo, la escritura cotidiana permite transcribir las experiencias del día y el flujo de sentimientos y emociones que nos perturban, lo cual ya en sí significa una liberación. Posteriormente, la relectura de las entradas facilita la distancia necesaria para analizar nuestras actitudes y motivaciones, lo cual podrá redundar en un trabajo posterior de reflexión y mejora personal.

Finalmente, hay que mencionar que la escritura puede prestarse también a potenciar todo aquello que de positivo haya en la vida de la persona: desde la rememoración de momentos felices a la redacción de proyecciones positivas de un futuro próximo, la celebración de hitos de la trayectoria personal o profesional o, simplemente, la expresión de la alegría de lo cotidiano. Al igual que la vida, la experiencia de escribir puede renovarse día a día.

Gemma Nadal

¿Quieres apuntarte al I SIMPOSIO on-line INTERNACIONAL SOBRE LAS EMOCIONES? Más información aquí 

29Nov/12

Resiliència: capacitat per superar un traumaResiliència: capacitat per superar un traumaResiliència: capacitat per superar un traumaResiliència: capacitat per superar un trauma

Gemma Nadal, , ,

Per Gemma Nadal

El terme resiliència definia, en el seu origen, la capacitat que tenen alguns materials per tornar al seu estat original. Si traslladem aquesta qualitat a les persones, podríem dir que resilient vol dir ser capaç de recuperar-se, i fins i tot sortir enfortit, després de patir una desgràcia, un infortuni o un trauma greu. Així, la vida d’un dels principals teòrics de la resiliència, Boris Cyrulnik, és un prototipus perfecte d’aquesta capacitat: el 1944, als sis anys, Cyrulnik escapa sol dels soldats alemanys que estan fent presoners els jueus de Bordeus per tal de deportar-los. Sense pares, passa per la beneficència pública, fa de mosso de granja i viu experiències de tot tipus fins que és acollit per una família i pot començar a anar a l’escola als onze anys. La seva biografia és l’exemple de com uns primers anys dramàtics no condemnen necessàriament a un trauma perpetu. Cyrulnik no només supera els esdeveniments tràgics de la seva infantesa, sinó que es converteix en un neuropsiquiatre i psicoanalista dedicat a ajudar els altres, i especialment els nens, a superar els traumes. Què ens ensenyen persones com Cyrulnik? Doncs que tots tenim en potència la capacitat o actitud necessària perquè un trauma no ens deixi marcats de per vida, sinó, al contrari, utilitzar-lo per anar més enllà en el nostre desenvolupament personal i professional. Tot i que la resiliència pot tenir una base biològica, tothom pot posar la força de voluntat al servei de la superació del trauma: actitud positiva i constructiva, decisió d’aprendre, ànim per relacionar-se amb els altres, amor propi, etc. L’important és pensar que podem superar els moments més durs de la nostra vida i posar-los al servei de nosaltres mateixos i dels qui ens envolten.

Per Gemma Nadal

El terme resiliència definia, en el seu origen, la capacitat que tenen alguns materials per tornar al seu estat original. Si traslladem aquesta qualitat a les persones, podríem dir que resilient vol dir ser capaç de recuperar-se, i fins i tot sortir enfortit, després de patir una desgràcia, un infortuni o un trauma greu. Així, la vida d’un dels principals teòrics de la resiliència, Boris Cyrulnik, és un prototipus perfecte d’aquesta capacitat: el 1944, als sis anys, Cyrulnik escapa sol dels soldats alemanys que estan fent presoners els jueus de Bordeus per tal de deportar-los. Sense pares, passa per la beneficència pública, fa de mosso de granja i viu experiències de tot tipus fins que és acollit per una família i pot començar a anar a l’escola als onze anys. La seva biografia és l’exemple de com uns primers anys dramàtics no condemnen necessàriament a un trauma perpetu. Cyrulnik no només supera els esdeveniments tràgics de la seva infantesa, sinó que es converteix en un neuropsiquiatre i psicoanalista dedicat a ajudar els altres, i especialment els nens, a superar els traumes. Què ens ensenyen persones com Cyrulnik? Doncs que tots tenim en potència la capacitat o actitud necessària perquè un trauma no ens deixi marcats de per vida, sinó, al contrari, utilitzar-lo per anar més enllà en el nostre desenvolupament personal i professional. Tot i que la resiliència pot tenir una base biològica, tothom pot posar la força de voluntat al servei de la superació del trauma: actitud positiva i constructiva, decisió d’aprendre, ànim per relacionar-se amb els altres, amor propi, etc. L’important és pensar que podem superar els moments més durs de la nostra vida i posar-los al servei de nosaltres mateixos i dels qui ens envolten.

Per Gemma Nadal

El terme resiliència definia, en el seu origen, la capacitat que tenen alguns materials per tornar al seu estat original. Si traslladem aquesta qualitat a les persones, podríem dir que resilient vol dir ser capaç de recuperar-se, i fins i tot sortir enfortit, després de patir una desgràcia, un infortuni o un trauma greu. Així, la vida d’un dels principals teòrics de la resiliència, Boris Cyrulnik, és un prototipus perfecte d’aquesta capacitat: el 1944, als sis anys, Cyrulnik escapa sol dels soldats alemanys que estan fent presoners els jueus de Bordeus per tal de deportar-los. Sense pares, passa per la beneficència pública, fa de mosso de granja i viu experiències de tot tipus fins que és acollit per una família i pot començar a anar a l’escola als onze anys. La seva biografia és l’exemple de com uns primers anys dramàtics no condemnen necessàriament a un trauma perpetu. Cyrulnik no només supera els esdeveniments tràgics de la seva infantesa, sinó que es converteix en un neuropsiquiatre i psicoanalista dedicat a ajudar els altres, i especialment els nens, a superar els traumes. Què ens ensenyen persones com Cyrulnik? Doncs que tots tenim en potència la capacitat o actitud necessària perquè un trauma no ens deixi marcats de per vida, sinó, al contrari, utilitzar-lo per anar més enllà en el nostre desenvolupament personal i professional. Tot i que la resiliència pot tenir una base biològica, tothom pot posar la força de voluntat al servei de la superació del trauma: actitud positiva i constructiva, decisió d’aprendre, ànim per relacionar-se amb els altres, amor propi, etc. L’important és pensar que podem superar els moments més durs de la nostra vida i posar-los al servei de nosaltres mateixos i dels qui ens envolten.

Per Gemma Nadal

El terme resiliència definia, en el seu origen, la capacitat que tenen alguns materials per tornar al seu estat original. Si traslladem aquesta qualitat a les persones, podríem dir que resilient vol dir ser capaç de recuperar-se, i fins i tot sortir enfortit, després de patir una desgràcia, un infortuni o un trauma greu. Així, la vida d’un dels principals teòrics de la resiliència, Boris Cyrulnik, és un prototipus perfecte d’aquesta capacitat: el 1944, als sis anys, Cyrulnik escapa sol dels soldats alemanys que estan fent presoners els jueus de Bordeus per tal de deportar-los. Sense pares, passa per la beneficència pública, fa de mosso de granja i viu experiències de tot tipus fins que és acollit per una família i pot començar a anar a l’escola als onze anys. La seva biografia és l’exemple de com uns primers anys dramàtics no condemnen necessàriament a un trauma perpetu. Cyrulnik no només supera els esdeveniments tràgics de la seva infantesa, sinó que es converteix en un neuropsiquiatre i psicoanalista dedicat a ajudar els altres, i especialment els nens, a superar els traumes. Què ens ensenyen persones com Cyrulnik? Doncs que tots tenim en potència la capacitat o actitud necessària perquè un trauma no ens deixi marcats de per vida, sinó, al contrari, utilitzar-lo per anar més enllà en el nostre desenvolupament personal i professional. Tot i que la resiliència pot tenir una base biològica, tothom pot posar la força de voluntat al servei de la superació del trauma: actitud positiva i constructiva, decisió d’aprendre, ànim per relacionar-se amb els altres, amor propi, etc. L’important és pensar que podem superar els moments més durs de la nostra vida i posar-los al servei de nosaltres mateixos i dels qui ens envolten.