Yearly Archives: 2012

29Nov/12

Resiliència: capacitat per superar un traumaResiliència: capacitat per superar un traumaResiliència: capacitat per superar un traumaResiliència: capacitat per superar un trauma

Per Gemma Nadal

El terme resiliència definia, en el seu origen, la capacitat que tenen alguns materials per tornar al seu estat original. Si traslladem aquesta qualitat a les persones, podríem dir que resilient vol dir ser capaç de recuperar-se, i fins i tot sortir enfortit, després de patir una desgràcia, un infortuni o un trauma greu. Així, la vida d’un dels principals teòrics de la resiliència, Boris Cyrulnik, és un prototipus perfecte d’aquesta capacitat: el 1944, als sis anys, Cyrulnik escapa sol dels soldats alemanys que estan fent presoners els jueus de Bordeus per tal de deportar-los. Sense pares, passa per la beneficència pública, fa de mosso de granja i viu experiències de tot tipus fins que és acollit per una família i pot començar a anar a l’escola als onze anys. La seva biografia és l’exemple de com uns primers anys dramàtics no condemnen necessàriament a un trauma perpetu. Cyrulnik no només supera els esdeveniments tràgics de la seva infantesa, sinó que es converteix en un neuropsiquiatre i psicoanalista dedicat a ajudar els altres, i especialment els nens, a superar els traumes. Què ens ensenyen persones com Cyrulnik? Doncs que tots tenim en potència la capacitat o actitud necessària perquè un trauma no ens deixi marcats de per vida, sinó, al contrari, utilitzar-lo per anar més enllà en el nostre desenvolupament personal i professional. Tot i que la resiliència pot tenir una base biològica, tothom pot posar la força de voluntat al servei de la superació del trauma: actitud positiva i constructiva, decisió d’aprendre, ànim per relacionar-se amb els altres, amor propi, etc. L’important és pensar que podem superar els moments més durs de la nostra vida i posar-los al servei de nosaltres mateixos i dels qui ens envolten.

Per Gemma Nadal

El terme resiliència definia, en el seu origen, la capacitat que tenen alguns materials per tornar al seu estat original. Si traslladem aquesta qualitat a les persones, podríem dir que resilient vol dir ser capaç de recuperar-se, i fins i tot sortir enfortit, després de patir una desgràcia, un infortuni o un trauma greu. Així, la vida d’un dels principals teòrics de la resiliència, Boris Cyrulnik, és un prototipus perfecte d’aquesta capacitat: el 1944, als sis anys, Cyrulnik escapa sol dels soldats alemanys que estan fent presoners els jueus de Bordeus per tal de deportar-los. Sense pares, passa per la beneficència pública, fa de mosso de granja i viu experiències de tot tipus fins que és acollit per una família i pot començar a anar a l’escola als onze anys. La seva biografia és l’exemple de com uns primers anys dramàtics no condemnen necessàriament a un trauma perpetu. Cyrulnik no només supera els esdeveniments tràgics de la seva infantesa, sinó que es converteix en un neuropsiquiatre i psicoanalista dedicat a ajudar els altres, i especialment els nens, a superar els traumes. Què ens ensenyen persones com Cyrulnik? Doncs que tots tenim en potència la capacitat o actitud necessària perquè un trauma no ens deixi marcats de per vida, sinó, al contrari, utilitzar-lo per anar més enllà en el nostre desenvolupament personal i professional. Tot i que la resiliència pot tenir una base biològica, tothom pot posar la força de voluntat al servei de la superació del trauma: actitud positiva i constructiva, decisió d’aprendre, ànim per relacionar-se amb els altres, amor propi, etc. L’important és pensar que podem superar els moments més durs de la nostra vida i posar-los al servei de nosaltres mateixos i dels qui ens envolten.

Per Gemma Nadal

El terme resiliència definia, en el seu origen, la capacitat que tenen alguns materials per tornar al seu estat original. Si traslladem aquesta qualitat a les persones, podríem dir que resilient vol dir ser capaç de recuperar-se, i fins i tot sortir enfortit, després de patir una desgràcia, un infortuni o un trauma greu. Així, la vida d’un dels principals teòrics de la resiliència, Boris Cyrulnik, és un prototipus perfecte d’aquesta capacitat: el 1944, als sis anys, Cyrulnik escapa sol dels soldats alemanys que estan fent presoners els jueus de Bordeus per tal de deportar-los. Sense pares, passa per la beneficència pública, fa de mosso de granja i viu experiències de tot tipus fins que és acollit per una família i pot començar a anar a l’escola als onze anys. La seva biografia és l’exemple de com uns primers anys dramàtics no condemnen necessàriament a un trauma perpetu. Cyrulnik no només supera els esdeveniments tràgics de la seva infantesa, sinó que es converteix en un neuropsiquiatre i psicoanalista dedicat a ajudar els altres, i especialment els nens, a superar els traumes. Què ens ensenyen persones com Cyrulnik? Doncs que tots tenim en potència la capacitat o actitud necessària perquè un trauma no ens deixi marcats de per vida, sinó, al contrari, utilitzar-lo per anar més enllà en el nostre desenvolupament personal i professional. Tot i que la resiliència pot tenir una base biològica, tothom pot posar la força de voluntat al servei de la superació del trauma: actitud positiva i constructiva, decisió d’aprendre, ànim per relacionar-se amb els altres, amor propi, etc. L’important és pensar que podem superar els moments més durs de la nostra vida i posar-los al servei de nosaltres mateixos i dels qui ens envolten.

Per Gemma Nadal

El terme resiliència definia, en el seu origen, la capacitat que tenen alguns materials per tornar al seu estat original. Si traslladem aquesta qualitat a les persones, podríem dir que resilient vol dir ser capaç de recuperar-se, i fins i tot sortir enfortit, després de patir una desgràcia, un infortuni o un trauma greu. Així, la vida d’un dels principals teòrics de la resiliència, Boris Cyrulnik, és un prototipus perfecte d’aquesta capacitat: el 1944, als sis anys, Cyrulnik escapa sol dels soldats alemanys que estan fent presoners els jueus de Bordeus per tal de deportar-los. Sense pares, passa per la beneficència pública, fa de mosso de granja i viu experiències de tot tipus fins que és acollit per una família i pot començar a anar a l’escola als onze anys. La seva biografia és l’exemple de com uns primers anys dramàtics no condemnen necessàriament a un trauma perpetu. Cyrulnik no només supera els esdeveniments tràgics de la seva infantesa, sinó que es converteix en un neuropsiquiatre i psicoanalista dedicat a ajudar els altres, i especialment els nens, a superar els traumes. Què ens ensenyen persones com Cyrulnik? Doncs que tots tenim en potència la capacitat o actitud necessària perquè un trauma no ens deixi marcats de per vida, sinó, al contrari, utilitzar-lo per anar més enllà en el nostre desenvolupament personal i professional. Tot i que la resiliència pot tenir una base biològica, tothom pot posar la força de voluntat al servei de la superació del trauma: actitud positiva i constructiva, decisió d’aprendre, ànim per relacionar-se amb els altres, amor propi, etc. L’important és pensar que podem superar els moments més durs de la nostra vida i posar-los al servei de nosaltres mateixos i dels qui ens envolten.

08Oct/12

La por, una emoció paralitzant (part I)

Per Roser Rodó Bernadó, metgessa de família

La por és una emoció ancestral amb una funció essencial: la supervivència. Imagineu-vos sense gens de por enfront d’un mamut fa uns quants milers d’anys.  No hauríeu sobreviscut,  no hauríeu mesurat les vostres forces i el mamut us hagués esclafat sense parpellejar. La por és un mecanisme de supervivència davant dels perills i actua des de la zona més antiga del nostre cervell,  per tal que puguem reaccionar sense pensar i  fugir corrents,  o be quedar-nos tan quiets que ni se’ns senti respirar. D’aquesta manera, el mamut ens pot confondre amb un arbre i passar de llarg. Però des d’aquells temps fins ara, les coses han canviat molt. Els mamuts s’han extingit, però han sorgit altres perills més difícils de manegar, com els perills que la nostra pròpia ment s’encarrega de trobar, com per exemple: si no faig tot el que m’han demanat de fer, encara que sigui humanament impossible, em faran fora de la feina, no podré pagar la hipoteca, hauré de  viure sota un pont, la nòvia em deixarà, no tornaré a trobar feina,  i seré el fracassat/ada que em van dir els mestres de pàrvuls… Aquí podria anar posant més i mes coses, però vosaltres ja us coneixeu i heu sentit al vostre cap discursos similars. Quan us passa això noteu que la vostra respiració s’entretalla? Que el vostre cor batega més ràpid? Que se us tensa la columna cervical i que les espatlles semblen encastades al cos amb ciment? Doncs bé, la por us està paralitzant. I ara us diré el que és més bo: aquesta por us l’heu autoinfringit! I per tant, si prové de vosaltres mateixos la podeu desfer.  Recordo que la meva mare patia molt cada cop que, en tornar de l’escola, trigava més del que ella havia previst: què l’hi haurà passat? Haurà tingut un accident? L’hauran raptat?…. Tot plegat havia trigat més en sortir de l’escola per xerrar amb alguna amiga, i ma mare s’havia passat 5 minuts patint com una boja pensant el pitjor. De totes les vegades que havia patit, ni una sola va succeir res del que li passava per la ment (en aquella època les noticies parlaven de raptes de criatures). Sumant tots aquests minuts: quant patiment autoinfringit s’hagués pogut estalviar?

Tot això requereix més temps. deixo per una segona part com podem dominar la por, però us afegeixo un enllaç on Walt Disney fa més de mig segle il·lustra perfectament en dibuixos els efectes de la por sobre el nostre cos i la nostra salut.

 

 

 

28Sep/12

Superar el dol

Per Gemma Nadal, filòloga i traductora

Parlar de dol és posar nom als períodes més dolorosos pels quals tots i totes  haurem de passar diverses vegades al llarg de les nostres vides. El dol no només es produeix, com es creu habitualment, davant la mort d’un ésser estimat, sinó que és la manifestació de l’aflicció que se sent davant de pèrdues importants: una mort, un divorci, un trasllat, etc.

Elisabeth Kübler-Ross, autoritat indiscutible en el dol i la mort, reconeix 5 fases en el procés de superar una pèrdua: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. Fer d’aquest dur periple un viatge a l’autoconeixement o convertir-lo en l’etapa més trista i estèril de la nostra vida depèn moltes vegades d’un mateix.

En molts casos de dol mal resolt (o complicat, com se’n diu en psicologia), a més d’identificar i posar en marxa els propis recursos davant l’adversitat, seria molt aconsellable realitzar un treball amb un terapeuta o entrar en un grup de suport, ja que es corre el perill que el procés no s’acabi de resoldre i doni lloc a malalties psicosomàtiques.

L’escriptura es pot convertir també en una bona eina per enfrontar aquesta fase de la millor manera possible i sortir-ne més lliure i reforçat. A través de determinats exercicis, que poden ser guiats per un professional, la persona que experimenta el dol pot entrar en contacte amb les seves emocions més profundes i alliberar-se dels sentiments de dolor, buit, culpa, etc. que solen acompanyar aquesta etapa. Així ho va viure també la Dra. Kübler-Ross: L’escriptura va ser catàrtica, i mentre el David i jo parlàvem i treballàvem ell es va convertir en testimoni del meu dolor, cosa que va permetre que emergís a la superfície. Durant l’escriptura d’aquests dos llibres he plorat moltes vegades.  

Pròximament us oferirem una píndola de coneixement (un petit taller) sobre l’escriptura i el dol.

06Ago/12

Presentació

Per Roser Rodó Bernadó, metgessa de família

Sóc metgessa de família i des que fa dotze anys vaig iniciar l’exercici, m’he adonat que gran part de la feina que faig és escoltar a gent que no està malalta, però que és infeliç, que està angoixada, que té por. Una altra gran part de la meva feina consisteix a diagnosticar i tractar els trastorns cada vegada més freqüents de depressió, ansietat generalitzada, trastorn adaptatiu i patologia mental relacionada amb l’estrès laboral.

Això ha fet que m’involucri més en el coneixement de les causes, dels motius que porten a la gent a trobar-se tan trista, tan deprimida, tan angoixada, … en definitiva, tan infeliç.

Una altra qüestió que em ve al cap és com afecta aquest estat d’angoixa i infelicitat a la salut de l’individu.

I amb el temps he arribat a les següents conclusions:

Vivim en una societat en què l’educació s’enfoca cap al tenir, produir, enriquir-nos materialment, però és deficient en termes generals, en l’ensenyança del SER. Ser millors persones, persones amb un bon autoconcepte, persones amb eines per enfrontar els embats de la vida. He vist com persones amb gran intel·ligència i enormes capacitats se sentien insignificants, sense valor, amb una por immensa de dir el que pensen, de realitzar projectes nous, … por de somniar.

També he vist persones que després de resistir, de lluitar sense eines com una bona autoestima, acaben vençudes per les malalties de la depressió o l’angoixa paralitzant.

Quant a si el nostre estat mental influeix en la nostra salut , està clar que si. Hi ha estudis que relacionen l’estrès amb el càncer, només per posar un exemple. Però tal vegada resulti més senzill experimentar-ho per vosaltres mateixos/es fent una prova. Quan us lleveu al matí podeu pensar:

Avui és un dia radiant, estic content/a, afrontaré els reptes que vagin sorgint amb valentia, penso aprendre de tot el que visqui!

O bé podeu començar el dia així:

Ostres! Un altre dia més, quina mandra, segur que tinc molta més feina de la que puc fer, i amb la mala sort que tinc segur que hi ha algun problema i tot s’espatlla … buf!

Feu la prova de llegir els dos enunciats en veu alta i no cal esperar gaire per notar la diferència a nivell de les emocions que genereu en les dues opcions.

La nostra intenció al Ple de Vida és anar oferint eines per reflexionar i canviar aspectes de la nostra vida que no funcionen, per poder fer-la més feliç, per poder gaudir-ne plenament.

Anirem escrivint articles que puguin ser del vostre interès, amb el màxim rigor i professionalitat. Esperem els vostres comentaris i participació.

Benvinguts al Ple De Vida!

Per Roser Rodó Bernadó, metgessa de família

Sóc metgessa de família i des que fa dotze anys vaig iniciar l’exercici, m’he adonat que gran part de la feina que faig és escoltar a gent que no està malalta, però que és infeliç, que està angoixada, que té por. Una altra gran part de la meva feina consisteix a diagnosticar i tractar els trastorns cada vegada més freqüents de depressió, ansietat generalitzada, trastorn adaptatiu i patologia mental relacionada amb l’estrès laboral.

Això ha fet que m’involucri més en el coneixement de les causes, dels motius que porten a la gent a trobar-se tan trista, tan deprimida, tan angoixada, … en definitiva, tan infeliç.

Una altra qüestió que em ve al cap és com afecta aquest estat d’angoixa i infelicitat a la salut de l’individu.

I amb el temps he arribat a les següents conclusions:

Vivim en una societat en què l’educació s’enfoca cap al tenir, produir, enriquir-nos materialment, però és deficient en termes generals, en l’ensenyança del SER. Ser millors persones, persones amb un bon autoconcepte, persones amb eines per enfrontar els embats de la vida. He vist com persones amb gran intel·ligència i enormes capacitats se sentien insignificants, sense valor, amb una por immensa de dir el que pensen, de realitzar projectes nous, … por de somniar.

També he vist persones que després de resistir, de lluitar sense eines com una bona autoestima, acaben vençudes per les malalties de la depressió o l’angoixa paralitzant.

Quant a si el nostre estat mental influeix en la nostra salut , està clar que si. Hi ha estudis que relacionen l’estrès amb el càncer, només per posar un exemple. Però tal vegada resulti més senzill experimentar-ho per vosaltres mateixos/es fent una prova. Quan us lleveu al matí podeu pensar:

Avui és un dia radiant, estic content/a, afrontaré els reptes que vagin sorgint amb valentia, penso aprendre de tot el que visqui!

O bé podeu començar el dia així:

Ostres! Un altre dia més, quina mandra, segur que tinc molta més feina de la que puc fer, i amb la mala sort que tinc segur que hi ha algun problema i tot s’espatlla … buf!

Feu la prova de llegir els dos enunciats en veu alta i no cal esperar gaire per notar la diferència a nivell de les emocions que genereu en les dues opcions.

La nostra intenció al Ple de Vida és anar oferint eines per reflexionar i canviar aspectes de la nostra vida que no funcionen, per poder fer-la més feliç, per poder gaudir-ne plenament.

Anirem escrivint articles que puguin ser del vostre interès, amb el màxim rigor i professionalitat. Esperem els vostres comentaris i participació.

Benvinguts al Ple De Vida!

Per Roser Rodó Bernadó, metgessa de família

Sóc metgessa de família i des que fa dotze anys vaig iniciar l’exercici, m’he adonat que gran part de la feina que faig és escoltar a gent que no està malalta, però que és infeliç, que està angoixada, que té por. Una altra gran part de la meva feina consisteix a diagnosticar i tractar els trastorns cada vegada més freqüents de depressió, ansietat generalitzada, trastorn adaptatiu i patologia mental relacionada amb l’estrès laboral.

Això ha fet que m’involucri més en el coneixement de les causes, dels motius que porten a la gent a trobar-se tan trista, tan deprimida, tan angoixada, … en definitiva, tan infeliç.

Una altra qüestió que em ve al cap és com afecta aquest estat d’angoixa i infelicitat a la salut de l’individu.

I amb el temps he arribat a les següents conclusions:

Vivim en una societat en què l’educació s’enfoca cap al tenir, produir, enriquir-nos materialment, però és deficient en termes generals, en l’ensenyança del SER. Ser millors persones, persones amb un bon autoconcepte, persones amb eines per enfrontar els embats de la vida. He vist com persones amb gran intel·ligència i enormes capacitats se sentien insignificants, sense valor, amb una por immensa de dir el que pensen, de realitzar projectes nous, … por de somniar.

També he vist persones que després de resistir, de lluitar sense eines com una bona autoestima, acaben vençudes per les malalties de la depressió o l’angoixa paralitzant.

Quant a si el nostre estat mental influeix en la nostra salut , està clar que si. Hi ha estudis que relacionen l’estrès amb el càncer, només per posar un exemple. Però tal vegada resulti més senzill experimentar-ho per vosaltres mateixos/es fent una prova. Quan us lleveu al matí podeu pensar:

Avui és un dia radiant, estic content/a, afrontaré els reptes que vagin sorgint amb valentia, penso aprendre de tot el que visqui!

O bé podeu començar el dia així:

Ostres! Un altre dia més, quina mandra, segur que tinc molta més feina de la que puc fer, i amb la mala sort que tinc segur que hi ha algun problema i tot s’espatlla … buf!

Feu la prova de llegir els dos enunciats en veu alta i no cal esperar gaire per notar la diferència a nivell de les emocions que genereu en les dues opcions.

La nostra intenció al Ple de Vida és anar oferint eines per reflexionar i canviar aspectes de la nostra vida que no funcionen, per poder fer-la més feliç, per poder gaudir-ne plenament.

Anirem escrivint articles que puguin ser del vostre interès, amb el màxim rigor i professionalitat. Esperem els vostres comentaris i participació.

Benvinguts al Ple De Vida!

Per Roser Rodó Bernadó, metgessa de família

Sóc metgessa de família i des que fa dotze anys vaig iniciar l’exercici, m’he adonat que gran part de la feina que faig és escoltar a gent que no està malalta, però que és infeliç, que està angoixada, que té por. Una altra gran part de la meva feina consisteix a diagnosticar i tractar els trastorns cada vegada més freqüents de depressió, ansietat generalitzada, trastorn adaptatiu i patologia mental relacionada amb l’estrès laboral.

Això ha fet que m’involucri més en el coneixement de les causes, dels motius que porten a la gent a trobar-se tan trista, tan deprimida, tan angoixada, … en definitiva, tan infeliç.

Una altra qüestió que em ve al cap és com afecta aquest estat d’angoixa i infelicitat a la salut de l’individu.

I amb el temps he arribat a les següents conclusions:

Vivim en una societat en què l’educació s’enfoca cap al tenir, produir, enriquir-nos materialment, però és deficient en termes generals, en l’ensenyança del SER. Ser millors persones, persones amb un bon autoconcepte, persones amb eines per enfrontar els embats de la vida. He vist com persones amb gran intel·ligència i enormes capacitats se sentien insignificants, sense valor, amb una por immensa de dir el que pensen, de realitzar projectes nous, … por de somniar.

També he vist persones que després de resistir, de lluitar sense eines com una bona autoestima, acaben vençudes per les malalties de la depressió o l’angoixa paralitzant.

Quant a si el nostre estat mental influeix en la nostra salut , està clar que si. Hi ha estudis que relacionen l’estrès amb el càncer, només per posar un exemple. Però tal vegada resulti més senzill experimentar-ho per vosaltres mateixos/es fent una prova. Quan us lleveu al matí podeu pensar:

Avui és un dia radiant, estic content/a, afrontaré els reptes que vagin sorgint amb valentia, penso aprendre de tot el que visqui!

O bé podeu començar el dia així:

Ostres! Un altre dia més, quina mandra, segur que tinc molta més feina de la que puc fer, i amb la mala sort que tinc segur que hi ha algun problema i tot s’espatlla … buf!

Feu la prova de llegir els dos enunciats en veu alta i no cal esperar gaire per notar la diferència a nivell de les emocions que genereu en les dues opcions.

La nostra intenció al Ple de Vida és anar oferint eines per reflexionar i canviar aspectes de la nostra vida que no funcionen, per poder fer-la més feliç, per poder gaudir-ne plenament.

Anirem escrivint articles que puguin ser del vostre interès, amb el màxim rigor i professionalitat. Esperem els vostres comentaris i participació.

Benvinguts al Ple De Vida!